Un dissabte qualsevol de l’hivern
vaig decidir combatre el fred al més pur estil Carvalho: amb un plat de
llenties estofades amb xoriç (de poble, és clar) regat amb un vi negre ni massa
bo ni massa dolent, dels de cinc euros del súper, perquè ens entenguem. Serien
els efluvis lleguminosos o la calor de la vinassa (que resultà ser més del
prestatge de sota), però juro que davant meu s’aparegué Manolo Vázquez
Montalbán, intentant sense èxit, escurar el cul de la botella i mullar una
banya de pa en les restes de l’olla.
- Però… ¡Don Manuel!
- Crec que el pitjor de
ser mort és no poder mullar el pa.
-¡Don Manuel…!
- Deixi de dir-me don,
carall, Manolo a les seques.
- Disculpi, és que a mi
tanta transsubstanciació després de menjar m’imposa una mica...i digueu-me: ¿com
està? ¿descansa en pau?
- Gens ni mica. Em passo el dia escrivint i cuinant. A més, estic al comitè central del PSUP (Partit
Socialista Unificat del Purgatori) i en el comitè executiu de Volem, nova força
celestial que reivindica el dret a volar dels àngels pobres. És esgotador; amb
el canvi constant de temperatura duc un refredat que no hi ha qui se’l llevi de
sobre. La cosa pitjor, no obstant, és que Pinochet, Franco i Hitler s’han
erigit en Troika i estan molt pesats. No es posen d’acord en res. Com que no
poden matar ningú, atès que tots som morts i fregint-nos, no són capaços de
presentar un programa comú. Mentre un vol que els jueus facin netes les
latrines, l’altre els hi vol pel finançament dels pantans (el tercer tracta
d’evitar que el seu avi, amb evidents trets rabínics, no l’abraci durant la
discussió); un vol uniformar i donar formació militar a tots, però l’altre
insisteix que anar a missa és prioritari; mentrestant l’altre està tractant de
deportar als no aris al cel, però en San Pere és un reaccionari d’upa. En fi,
estem entretinguts...
- Però…llavors el cel i
el purgatori existeixen de veres? No m’ho puc creure. La veritat és que no m’ho
esperava, i encara menys venint d’un marxista ateu amb vel·leïtats culinàries
com vostè,...Manolo.
- Sí, bé, no és tant
com sembla. La pitjor part se l’han dut els catòlics, fixi’s que l’autèntica
religió és una mescla entre l’adventisme del 7è dia i el taoisme branca
ortodoxa.
- De veres?
- No, vatua el món. És
que un ectoplasma no pot tenir sentit de l’humor?
- Sí… clar, clar. I
digueu-me, a què li dec aquesta epifania?
- Doncs miri, la veritat
és que estava una mica fart de la gent del purgatori, no s'imagina la quantitat de
personatges que ens hem aplegat allà. A més, des de que en Terenci s’ha fet
amiguet del Marlon ja no li veig el pèl...Així que m’he decidit a fer una volta
per Barcelona, a veure com estan les coses. Ara bé, perquè he aparegut a ca
seva?, miri no ho sé.
- Home!..., els camins
del taoisme ortodox són inescrutables...
- Com diu?
- No, res, res… i diu
que no està al dia del que ha passat per aquí des de...2003?
- Doncs sí, així
és...la veritat és que un ja perd l’interès i no l’hi nego, també morir-se dóna
certa rancúnia caps els que no es moren, m’imagino que sabrà posar-se en el meu
lloc. Així conti’m, conti’m, no tornarà a governar l’Aznar, no? Mentre estava
fent a les portes del cel, vaig poder llegir al “Celestial Times” el que va
ocórrer l’11M d’aquell any i em vaig posar malament, molt malament. Que canviés
el govern d’aquella manera tampoc em va semblar gran cosa. En fi, la sap com
segueix. Això sí, em vaig dur un record ben maco al més enllà, que vaig poder
comentar amb Caront: per primera vegada en molt de temps el poble espanyol no
es va deixar prendre el pèl de manera tan flagrant com, per posar un exemple,
amb el 23F. A més, la gent es va bolcar per ajudar a Atocha.
- Sí, és vera. Doncs
veurà….el que ha ocorregut des de llavors és, per així dir-ho, complicat. El
partit al govern, amb majoria absoluta, des de les darreres eleccions, és el
PP. Oficialment no governa Aznar, però l'“aznaritat” segueix allí, incòlume, fent
mal aquí i allà, directament o a través de fundacions com la FAES.
- I qui és el president?
Gallardón?
- Rajoy.
- Sense comentaris. Vostès
també són a l’infern, pel que veig.
- Una cosa així. Aquests
darrers anys han sigut un escenari perfecte perquè, si no hi hagués hagut una
certa reacció, s’hagués assumit un discurs tan pessimista o cínic que es podria
haver conclòs amb una proposta de suïcidi dels més lúcids.
- Faci el favor de no fer-se
l’espavilat citant-me de memòria, i encara menys si no m’anomena. Si ho recorda
bé, m’imagino que tindrà present que abans d’aquestes paraules vaig escriure
que no hi hagut una guerra nuclear, però sí una tercera guerra mundial freda, i
se’ns està transmetent el missatge de que el racionalisme ultimat pel cordó
umbilical que uneix la Revolució francesa amb la soviètica, ens obliga a expiar
les quimeres utòpiques i instal·lar-nos en el planeta dels simis resignats i
culpabilitzats, ressecs, pel que sembla, els oceans de sang vessats per la civilització
lliberal-capitalista, ara dedicada a omplir la terra d’hamburgueses i pollastre
fregit de Kentucky, duts per missatgers cascs blaus. Parlant de pollastre, no
han sobrat llenties?
- Eh…no, crec que no,
però podem sortir i menjar alguna cosa fora. Em prometi primer, si més no, que m’escoltarà
mentre li explico algunes coses importants que han succeït al món els darrers
onze anys.
- Jo no prometo res i
una vegada tip per ventura em retiri cametes em valguin.
- Pago jo. Casa
Leopoldo.
- Mmmm…barrina feta. A
veure, expliqui coses, o demani, o el que vulgui, però aviat.
- Vostè se’n va anar
abans que esclatés l’actual crisi econòmica global, que a l’estat espanyol ha
adoptat la forma de “bombolla immobiliària”.
- Es deixi de
beneitures. És una crisi més del capital, per més que tingui algunes
característiques especials, com la seva aparició com a fenomen de finançarització.
Per més que insisteixin, és una crisi de producció, com totes.
- Eh…sí, m’imagino. Bé,
aquesta crisi va començar a impactar en la societat a partir de l’any 2007 i
sembla que està re-configurant el mapa econòmic i geopolític actual.
- Com ocorre sempre.
Continuï.
- Bé. En aquesta onada
neoliberal sembla que s’han desplegat, encara més, aquells sabers complexes i
complementaris que vostè sostenia ja pel 1995: que el polític professional, en
el seu paper d’especialista, hauria de mester per a desenvolupar el seu
exercici de conducció del pacte social implícit en la democràcia
representativa, cada vegada més allunyada del poble: el saber econòmic, el
propagandístic i l’organitzatiu.
- Per suposat.
L’exemple més clar d’adquisició d’aquesta “expertícia” (llegir i cremar aquesta
paraula), abans que me n'anés, era Felipe, qui va fer una pirueta molt elegant.
Carrillo va fracassar, en tots els sentits, afortunada i desgraciadament, i
també en aquest. Aznar i el seu entorn ja varen ser parits amb aquestes
característiques.
- El millor exemple es diu
actualment Pablo Iglesias. Ja tindrem temps de parlar d’ell. Abans em digui:
creu que aquells imaginatius que havien
configurat l’horitzó del que es va dir la progressia fins a la caiguda del Mur,
que varen desaparèixer amb aquest, poden prendre força de nou? Em refereixo a
les característiques que vostè enumerava com: “el sistema democràtic”, “la
finalitat històrica emancipadora”, “els canvis socials necessaris impulsats per
subjectes tan obvis com la burgesia i després la classe obrera”, “Europa com a
tercera via entre el capitalisme salvatge i la barbàrie abans roja i ara
integrista” i “l’esquerra en el seu forcejament per canviar i la dreta per
conservar”.
- De veres espera que
li contesti a aquesta pregunta amb l’estómac buit?
- D’acord. Deixi’m al menys
que li expliqui que, després del que s’anomenà la “Primavera Àrab”, consistent
en una sèrie d’alçaments populars a països com Egipte, Algèria o Tunisia, al
nostre país hi va haver una eclosió d’indignació ciutadana, que posteriorment
ha rebut el nom de 15M o moviment dels “indignats”. El seu referent inicial fou
el veterà de les Brigades Internacionals, Stéphane Hessel, i va tenir ressó a
diversos indrets, com els Estats Units (“Occupy Wall Street”), Grècia, Mèxic
(“Yosoy132), Brasil o Turquia. Les reivindicacions es centraren en una
“democràcia real”, lliure de corrupció, fermadures financeres o èlits
allunyades de la ciutadania. Això va aconseguir agrupar a molta gent que no
volia identificar-se amb models anteriors, fet que condicionà la manca d’aprofundiment,
d’entrada, en els motius històrics que expliquen les peculiaritats de la
realitat a l’estat espanyol. De fet, a molts llocs la bandera republicana no va
ser admesa.
- Ah, quina cosa. I aquesta “Primavera Àrab” ha
aconseguit que en aquests països hi hagi una major autonomia respecte de
l’Imperi de sempre?Quelcom semblant a l’Argèlia de Fanon?
- No, encara dura l’onada post-11S.
Hi ha guerres a Líbia i Siria, fa poc hi va haver bombardejos israelians a
Palestina, França va enviar tropes a Mali per una suposada amenaça
terrorista…Gadafi, Sadam Hussein i Bin Laden són morts i foren exposats davant
les càmeres pel gaudi i tranquilitat del món “civilitzat”. Fa pocs dies, arrel
d’un atemptat al local de la revista satírica d’esquerres “Charlie Hebdo” portat
a terme suposadament per uns fanàtics jihadistes, França ha tret la seva
islamofòbia i els seus tancs al carrer. Podria continuar explicant succesos
similars durant una bona estona.
- Me n’adono. De nou el
mateix: una tercera (o quarta) guerra freda. No trigaran molt en inventar-se
una guerra amb Rusia o Xina.
- Ja hi són. De moment, a
Ucraïna. Mitjançant un cop d’estat disfressat de maniobra democràtica, de
procés constitucional, s’han tret de sobre Viktor Yanukóvich, al què han acusat
de villà corrupte a tots els mitjans. Evidentment, el problema és que li posava
molts peròs a les exigències de la Comissió Europea per a l’entrada d’Ucraïna a
l’UE. S’ha venut com una guerra civil de carácter nacionalista, per a recuperar
la sobirania i apostar fort per la modernització europea, el que ha estat
clarament un procés de pèrdua de sobirania des d’adalt per interessos americans
i de la UE. Un procés molt semblant a la Guerra dels Balcans.
- I dels indignats què se n’ha fet? Ha perdurat qualque
xarxa popular organitzada?
- Bé ho sap: auges i refluxes. Va induïr la construcció
de les anomenades marees, que tenen una forta influència en les reivindicacions
front les retallades neolliberals dels serveis públics. Tanmateix, les
assemblees que s’havien auto-organitzat als barris han perdut força arreu.
- I el PCE no ha aprofitat
la situació per a recuperar la capacitat de mobilització que va tenir temps
enrere, abans de que el Carrillo ens venés a la revolució passiva
institucional?
- Ha fet poca cosa,
donades les circumstàncies. Ha comés l’error de no llegir bé la situació,
canviant formes i consignes i alhora mantenint la lectura política per a poder
superar l’obstacle fonamental: la repulsió hegemònica a tot allò que soni a
comunista. Ni tan sols això va romandre, un cop s’acceptà la monarquia, es
treié a la gent del carrer i s’adoptaren els ritus propis dels buròcrates
parlamentaris. Molt per aprendre de la lliçó, molt a millorar.
- Escolti’m, setciències, creu que m’està explicant quelcom que no sé? És que
el 2003 gaudíem d’una gran reputació i influència? Consignes dures i nul·la
capacitat de lectura de la realitat per adeqüar la praxi. Molt hauríem d’haver
après del que ja vèiem que succeïa a Llatinoamèrica…
 |
| Foto: Joan Colom |
- De fet, algú ha
recollit aquells exemples i ho està aplicant, ja veurem amb quins resultats. Ha aparegut una força política que està guanyant molta
força: Podemos. Vénen de la Universitat i s’han pres molt seriosament a Lenin i
a Gramsci, amb allò d’apropiar-se dels mitjans de comunicació i estendre la seva
hegemonia. No obstant, no parlen d’esquerra i de dreta, sinó de dignitat
enfront de la casta. Seguint els preceptes pseudo-lacanians d’Ernesto Laclau,
tracten d’aplicar un model populista usant “significants buits” que
identifiquin al poble, doncs consideren que, com a Grècia, i altres països del
sud d’Europa, especialment maltractats per la desindustrialització i el
sotmetiment a la Troika de la UE, pot suposar una eina útil per assolir no
només el govern, sinó el poder. Alguns els titllen de reformistes o d’eina al
servei del capital, altres de radicals.
- Me la porta fluixa la
discussió entre el reformisme i la revolució. No és això el més important.
Estan estenent la consciència de classe?
- Bé, estan canalitzant
la ira contra la casta.
- Això no em serveix. Estan
creant xarxes capil·lars de solidaritat, recuperació de la cultura popular, de
la memòria històrica?
- …
- Anem-nos a menjar
doncs.
- D’acord, però
l’adverteixo que el Raval que es trobarà no té res a veure…
- Calli!, no m'espenyi
la gana.
