dilluns, 6 d’abril del 2015

Les paradoxes de la lluita per la sanitat pública

Imagen de  Ana Martínez (coord.)
Ana Martínez va néixer a Barcelona el 1981. Treballa d’infermera al servei d’urgències de l’Hospital Clínic de la mateixa ciutat. Es coordinadora, amb Montse Vergara, del recentment publicat llibre “Com comercien amb la teva salut” (Icària, 2014), en el què es plasma la primera fase del projecte “Privatitzant la sanitat. Impacte en la salut de la privatització de la sanitat a Catalunya”, impulsat per múltiples col·lectius implicats en la recerca, desvetllament i denuncia del complex procés de privatització de la sanitat pública catalana, amagada sota una onada ideològica desarticuladora que pretén invisibilitzar les conseqüències i els mecanismes que la regeixen. L’Ana ens saluda amb un somriure inesborrable a la porta del seu centre de treball, lloc de trobada també una tarda de diumenge, des d’on ens porta a una terrassa propera on, després de fitar desconfiada la gravadora, agafa aire i començar a deixar córrer la torrentada del seu discurs esmolat.

LMS. Et definiries com infermera o investigadora en salut?AM. Ni una cosa ni l’altra em convencen. Ara mateix sóc activista per la defensa de la sanitat pública. Com si ens hi anés la vida (riu).

LMS. En quin moment et vas involucrar en la lluita per la sanitat pública?AM. Los tisorades contra la salut es començaren a aplicar amb força just abans de l’eclosió del 15M, el 2011. Cap a finals de 2010, quan CiU arribà al Govern portant els seus vents austericides, molta gent, entre ells un gran nombre de treballadores de la salut, s’aixecà per afrontar les mesures implementades pel conseller Boi Ruiz.  En general, crec que es recorda bé la cronologia dels fets. Si li preguntes a algú pel carrer ben segur que et dirà que les protestes massives esdevingueren després del 15M, quan en realitat és que les que estiguérem implicades en les primeres lluites ho recordem com un fenòmen de masses que precedí al 15 de maig. Per exemple, els que integràvem originalment “Indignats per les retallades en sanitat” (iniciativa dels companys de l’Hospital del Mar), que ens podíem comptar amb els dits de les dues mans, organitzats de manera horitzontal i sense vincles sindicals, comunicant-nos a través de Facebook ens mobilitzàvem per les retallades sanitàries. Vàrem conèixer als de Democracia Real Ya en els compassos immediatament previs al 15M, així com a algunes companyes de la PAH, que ja portava més de quatre anys en peu de guerra. Després, l’aixecament popular desencadenat pel 15M ens passà per sobre i ens integràrem en ell. Sovint penso que llavors quelcom va lliscar, quelcom molt profund, que va mobilitzar a ciutadanes i treballadores d’una forma que no tornarem a veure a Catalunya.

LMS. Com es va concebre el llibre “Com comercien amb la teva salut”?


Imágen del libro Cómo comercian con tu salud Privatización y mercantilización de la sanidad en CatalunyaAM. El llibre va néixer de la indignació, concebut a l’acadèmia i comptant amb la col·laboració de múltiples actors: investigadors, activistes, plataformes, entitats...M’explico millor: és la plasmació d’un crit, el de les plataformes en lluita per la sanitat, els moviments socials, les associacions de pacients i usuaris, canalitzat a través del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut (GREDS-EMCONET), amb Joan Benach i Gemma Tarafa al capdavant, front a la necessitat de fer un esforç d’anàlisi davant d’un fenomen tan difícil de copçar com és la privatització de la sanitat catalana.Així doncs, es decidí portar a terme una col·lecta pública de diners (el que ara s’anomena “crowdfunding”, jejeje), fent servir un blog i un verkami, per arrencar el projecte en quatre fases, de les què el llibre només n’és la primera. La Montse Vergara i jo mateixa ens engrescàrem per coordinar-lo. Durant la seva elaboració, el document ha comptat amb l’estreta col·laboració de les persones implicades en els ens en defensa de la sanitat pública esmentats abans, que ho han revisat i han aportat les seves notes i comentaris, donant el vist-i-plau final al document. Ha estat un treball fruit de la retroalimentació continua.

LMS. En què consisteix cada una de les fases del projecte?
AM. Deixeu-me abans que aclareixi una cosa: la vocació amb la què s’enceta el projecte no és guiar l’activitat dels moviments socials. Es tractava d’aconseguir una base teòrica sòlida, de carregar-nos amb arguments per a defensar un dret universal. A Catalunya, la informació disponible és escassa, les dades s’han tractat d’ocultar en la mesura del possible des d’un bon principi. Especialment durant els últims cinc anys. Avui dia encara és un problema notable, al què l’actual administració dóna l’esquena de manera interessada. Per això mateix, la primera part del projecte va consistir en fer un cribratge inicial, detectant els “gaps” informatius i aproximant-nos així a quina podria ser la recerca a portar a terme ulteriorment. Aquesta primera fase respon principalment a dos interrogants principals: quins són els elements de privatització i mercantilització del sistema sanitari català i com les mesures d’austeritat (que alhora s’han d’entendre com mecanismes de privatització mercantilització) han pogut impactar en el sistema sanitari i en la salut de la població, tractant de distingir clarament – cosa difícil- entre austeritat i privatització. La següent fase, actualment en marxa, és redactar un informe amb caràcter més reflexiu, ampliat i propositiu.

LMS. Al llibre es fa molt èmfasi en la necessitat de diferenciar nítidament entre mercantilització o privatització. Per què?
AM. És important distingir ambdós conceptes per a conèixer el sistema sanitari català o poder identificar els mecanismes de la seva gènesi, transformació i ara, destrucció, de la vessant pública. La privatització, més senzilla de definir malgrat que no està lliure de controvèrsies, és la transferència de recursos de l’esfera pública a la privada, en totes les seves facetes: gestió, provisió, direcció, formació, etc, mentre que l’essència de la mercantilització no radica en la titularitat dels recursos, sinó en la introducció d’elements de mercat en el sistema públic. Aquests “elements de mercat” inclouen un ventall molt ampli de mecanismes mitjançant els quals es perverteix l’esperit de lo públic o comú: des de la conceptualització de la salut com un producte i no com un dret fins a la llei que de facto imposa la privatització. L’exemple paradigmàtic d’això són els anomenats ens públics, empreses i consorcis de titularitat pública, finançament variable i gestió mixta en cada cop més casos. A Catalunya, actualment, el procés de privatització és radical. Induït pels cants de sirena dels adeptes a ESADE & cia, predicadors neoliberals, que no aturen d’insistir, sense cap fonament objectiu, en que la sanitat pública és insostenible, en la necessitat d’implementar mecanismes per augmentar l’eficiència, etc. Bàsicament, estan impregnat d’ideologia propugnadora de la privatització la gestió sanitària. Recobert de tecnicismes i aparença d’objectivitat, es troba l’interès evident de convertir la salut en una mercaderia més. Els processos de privatització impliquen sempre mercantilització. Emperò, la mercantilització, més subreptícia i difusa, no implica necessàriament privatització o només de forma parcial. Tanmateix, a mi m’agrada dir que la mercantilització és l’avantcambra de la privatització.

LMS. Què queda sense privatitzar a aquestes alçades? Poca cosa, intueixo
AM. Així és, no t’equivoques.

LMS. L’Hospital Clínic és un exemple dels processos als què t’has referit fins ara?
AM. És el paradigma del “Model Català”, on trobem els dos fenòmens (mercantilització i privatització) amb una intensitat brutal i, fins ara, una manca de consciència aclaparadora per part de treballadors i usuaris. No sorprèn: després d’anys i anys de privatització encoberta i propaganda (mercantilització), durant els què milions d’euros s’han escolat pel clavegueram d’unes poques butxaques, s’han tancat més d’un 20% de llits, es deriven milers de pacients a l’àmbit privat  (Hospital Sagrat Cor, Hospital Plató, Hospital General de Catalunya, tots d’IDCSalud, abans Capio, del què l’actual director  d’innovació va ser l’anterior director general del Clínic), l’excusa de l’austeritat s’està fent servir com ariet justificador del lucre ocult (o no tant). Quant a la cooptació dels treballadors per l’èlit dirigent, immersos en plena dansa centrípeta, com correspon a tota porta giratòria, especialment en el cas dels metges, el comitè de delegats, únic sindicat existent pel planter mèdic i del que se’n passa automàticament a formar part un cop es signa el contracte, ha jugat un paper important esporuguint als pocs que s’atreviren a qüestionar el model o les mesures derivades. Pel que fa a infermeria, ara s’ha creat un comitè específic per a nosaltres, fet que ha comportat que moltes companyes callin mentre somnien amb pujar, com els metges, per l’escala que va de la precarització a la constel·lació de la fama monocord. Sense tenir en compte a la resta de les categories professionals. De fet, trepitjant-los quan és necessari, tot sigui per defensar “lo nostre” com a categoria. És intel·ligent per part de l’empresa: divideix i...

LMS. Per què creus que avui dia, a diferència, del que passava fa només uns pocs anys, als centres públics com hospitals o la universitat hi ha tanta por per part dels treballadors a expressar el seu descontentament? Per què és tan difícil crear xarxes de solidaritat i acció col·lectiva en aquests llocs?
AM. No hi ha una sola raó, però el motiu més important ara mateix, al meu entendre, és l’alimentació constant de la por. La situació actual produeix en tots i totes por a perdre el treball, fins i tot en aquells afortunats que no es compten entre els que estan al segon llistat més important de joves en edat laboral després dels aturats: els hiperpreparats precaris. Emperò, sempre hi ha valentes: al Clínic, per exemple, quan vàrem fer la primera acampada, molts i moltes dels què estaven allà eren suplents.  A la universitat, crec que el factor de la por és menys rellevant relativament, atès que està compensat per l’individualisme auto-referencial induït per l’hegemonia acadèmica actual, que força a deixar de pensar i actuar col·lectivament per tancar-se a escriure papers i sol·licitar beques a entitats privades. Un professor polititzat no està ben vist, ni és ben entès, com si els que adopten aires de “liberals neutres” no tinguessin una actitud política. Dit això, vull afegir que el desemparament a què es veuen lliurats els treballadors a l’àmbit privat és encara pitjor, però no se’n parla perquè no interessa. De moment, s’ha de desacreditar tot allò que és públic i lloar lo privat.

LMS. Quin paper creus que han tingut els sindicats en això que expliques?AM. La crisi política es manifesta també al món sindical, de manera trista i perversa. Aquesta crítica fa molts anys que es dirigeix cap a ells, però encara ve de més lluny (tants com té el bipartidisme) el fet que les cúpules sindicals no responen. Els anomenats sindicats de classe han estat part del problema i altres, més actius i radicals, no han sabut agitar o mobilitzar a la gent. Estaven còmodes en la seva posició finançada. El problema té unes dimensions immenses, car més enllà de la seva inutilitat actual, no sembla que estiguin en procés de rehabilitació, encara que existís la intenció i la capacitat de reactivar-se i reconstituir-se. El seu sectarisme, seguidisme, entreguisme, i cainisme depèn, de tota manera, del centre de treball del què parlem. Hi ha exemples molt recents molt lloables. Tanmateix, la desconfiança que generen, encara que en part pot ser induïda per determinats sectors de la classe política i empresarial, està, en termes generals, justificada. Per això crec que al desbordament transitori del sistema que va simbolitzar el 15M una clau fos oblidar les banderes. La gent estava molt cabrejada, també amb els sindicats, que per acció o omissió tenien part de culpaPer posar un exemple, parlaré del comitè d’empresa de l’Hospital Clínic. Quan des del grup de Tancada Clínic ens vam presentar a les reunions reclamant el nostre dret a participar-hi, ens deien, literalment: <<presenta’t i que et votin, llavors podràs parlar>>. El mateix que ens deien al Parlament o el què ens diu el Goven. Reprodueixen les mateixes formes buides i anti-democràtiques d’allò que anomenen sistema de representació. Por i mediocritat, com a tants altres llocs.


LMS. Referint-nos a quelcom semblant, què ens dius de l’acadèmia? Tota ella funciona com a legitimadora de les propostes neoliberals, o hi ha focus crítics? 
AM. El pensament crític, per desgràcia, ha passat d’ ésser un dels leitmotivs de la universitat a un motiu de vergonya entre la casta acadèmica. Crec que Joan Benach i el seu grup de treball funcionen d’una manera bastant excepcional a la Universitat Pompeu Fabra, on també treballa Vicenç Navarro, molt crític amb la austeritat en general i en concret en el què afecta a la salut. Unes portes més enllà dels seus despatxos, estan els economistes, els de la corda d’Andreu Mas Colell, trànsfuga del comunisme al costumisme, encapçalant el passadís por un retrat de Milton Friedman: és un insult diari.

LMS. Creus que les càtedres de salut pública i preventiva de les facultats de medicina s’han oposat en general a les retallades?

AM. De cap manera. Jo crec que, en certa mesura, Benach se la juga molt. La sensació que tinc és que la gent que està  més compromesa no pot mantenir uns principis radicals des de l’acadèmia. Vicenç Navarro podria servir d’exemple: en termes polítics es posiciona en l’espectre socialdemòcrata, i encara que té clar que l’austeritat s’ha d’aturar, no té res de radical.  

LMS. Has comentat abans, i no és el primer cop que ho escoltem, que el col·lectiu mèdic està impregnat de classisme.  Excepte algunes excepcions honroses, com va passar amb la marea blanca a Madrid, els metges no solen implicar-se en cap lluita, excepte quan es tracta de temes purament gremials. Probablement això sigui conseqüència de dos fenòmens, essencialment: el paper paternalista que ha adoptat el metge històricament, que ha assumit així mateix que no ha de tenir cap característica distintiva en lo personal ni col·lectiu, i, per una altra banda, la carrera pel reconeixement i/o enriquiment, plena de sacrificis, maniobres, gestes, competivitat, irracionalitat, insomnis, calumnies i moltes altres facetes que van més enllà de lo ètic, però que en cap cas inclouen la politització explícita (com si lo de Piqué, Boi Ruiz, Lasquetti, Belenes, etc, no fos polític…) i en gairebé tots els casos comporta un fals sentiment de pertinença a la classe dominant (fa ben poc, Yanis Vaorufakis deia que és una de las temptacions més habituals i més difícils de resistir: el discret encís de la burgesia). Es podria extrapolar al col·lectiu d’infermeria?
AM. Potser menys en termes quantitatius, però  qualitativament diria que el mecanisme s’està incorporant amb una intensitat fins i tot més gran del que passa entre els metges. Veig en les meves companyes el desig irrefrenable d’arribar a la mateixa posició que l’estament mèdic. És a dir: situar-te sempre per damunt de la resta de treballadors.

LMS. Funciona com un sistema de classes, llavors?
AM. Sí, exacte. Infermeria seria la suposada classe mitja, que es posa el mocador palestí enfront dels metges i les cassoles quan vol  diferenciar-se dels “negres d’avall”  (companys i companyes de neteja, lliteres, seguretat, administració, etc). De fet, el sistema de promoció professional no és tan sols extremadament jeràrquic, sinó que és clarament classista. Infermeria té un molt bon sistema de promoció però als altres estaments se’ls hi deixaren les restes. Cadascú al seu lloc, encara que la vara per a mesurar es mogui més adalt o abaix segons qui se li apropi. Enlluernades amb la visió falsejada dels avantatges de què gaudeix el col·lectiu mèdic, dividit per la por, ens vam dividir nosaltres, per enveja, separant-nos de qui són realment “les nostres”.

LMS. Creus que és aplicable una lectura de classe a l’evolució de la salut pública? Opines que, a diferència del què se’ns ha dit durant els últims quaranta anys, la transició va ser una derrota dels treballadors i que estem ficats fins al coll en el fang que originà aquella pols?
AM. És evident que sí. Es tracta d’una estratègia per tenir controlada la societat, per portar encara més enllà “la societat dels dos terços” proposada per Thatcher. Portem decenis recolzant una fal·làcia, amb la invenció d’una suposada classe mitja separada de la classe treballadora, acceptant la suposada “ahistoricitat” del sistema, la perennitat dels drets assolits, etc. Tots volíem escalar còmodament, encara que sigui un oxímoron. Acabem pensant que l’opressor és el model a imitar.

LMS. Aquesta classe mitja que està perdent la base econòmica que permetia el seu estil de vida, que es sentia identificada amb el model de creixement, estarà d’acord amb la privatització?
AM. Espero que no, almenys treballo, amb molta altra gent, per impedir-ho. Ara hi ha més gent desperta, conscient, que quan començarem a cridar enmig del desert fa quatre anys. No obstant, que no estem en ple desert no significa que ens escolti una part significativa de la societat. De moment, és com si féssim servir llengua de signes per a sordmuts al bell mig d’una selva de pantalles i altaveus que repeteixen el mantra oficial sense aturar. Superar-ho no portarà només dos dies. Tanmateix, no crec que la gent no reaccioni sota cap circumstància. Qualsevol se n’adona que està sent pitjor atès, o que senzillament ja no se l’atén, o que li cobren la consulta, o el fan anar a rehabilitació ben lluny de casa seva.

LMS. Hi haurà, emperò, una part de la gent que, sense formar part de l’èlit social, podrà permetre’s pagar una mútua i ho faci pensant que és el que més li convé, malgrat que fins ara hagi anat sempre a atendre’s a la sanitat pública.  
AM. “S’ho pot permetre” no és una realitat objectiva, és un canvi de prioritats induït per les necessitats, que alhora responen al discurs hegemònic. No sé si heu vist la televisió catalana darrerament, però els anuncis de mútues i serveis sanitaris privats s’ha multiplicat d’una manera insultant. Fins i tot quan es va emetre el documental Ciutat morta, el primer anunci que van posar els de Canal 33, davant d’una audiència teòricament crítica i en tot cas molt àmplia, era d’una mútua d’assegurances privada. Insisteixo: hi ha una part de la classe mitja que sí ha patit una despossessió evident, inclosa la cobertura sanitària, i a més de manera molt ràpida. Així de penosament s’han despertat del somni de la comoditat. Píndola roja o píndola roja, ni elecció a l’estil Matrix ni res semblant. L’exemple de la PAH és perfecte per explicar-ho. 

LMS. Què són els determinants socials de la salut?
AM.  No sóc una experta en determinants de la salut. Us remeto a qualsevol treball de Joan Benach. Es podria dir, per sintetitzar, que la nostra salut no es veu influïda només pel sistema sanitari; també són fonamentals l’habitatge, les condicions laborals, l’entorn familiar i educatiu, el nivell socioeconòmic, el gènere, etc. S’ha de distingir la salut de la sanitat. Fins ara, quan fèiem referència a les retallades als hospitals i centres d’atenció primària, parlàvem de l’estructura sanitària, però la salut engloba molts altres factors.  Els pobres no només moren més, sinó que també moren pitjor. No és casual que a les zones més pobres hi hagi més hipertensos, més diabètics, etc. No és perquè mengin menys, sinó perquè mengen pitjor, perquè han de prioritzar la seva hipoteca o no tenen temps per cuidar de la seva salut. L’auto-percepció de la salut, la consciència de la pròpia salut, és molt menor en aquestes zones. Un exemple proper, ben esclaridor alhora que terrible: l’esperança de vida d’un veïnat de Pedralbes és gairebé deu anys més gran que la d’un veïnat de Nou Barris. Als grans “popes” de la medicina moderna, als representants de la “modernització del sistema”, que presumeixen de tenir en compte només les propostes basades en l’evidència: aquí teniu evidencia. El que els hi falta, potser, és “vidència”...Obro un parèntesi per posar un altre exemple: quan es van llençar les Entitats de Base Associativa a Barcelona (que permeteren a metges invertir adjudicant-se centres de salut pertanyents a la xarxa pública fins aleshores), va ser curiosament als barris més rics on aquesta estratègia es portà a terme amb més intensitat, posant de manifest on tenien més oportunitats de negoci aquestes entitats amb ànim de lucre. El 33% dels pacients de les EBAs té doble cobertura sanitària, front al 8% de la resta de CAPs. Les EBAa estan situades, principalment, a zonas molt estratègiques. On poden ser més eficients, és a dir, fer un millor negoci? Evidentment, a una zona de rics, amb doble cobertura...per les “ximpleries” se’n van a la privada.  Molts es llençaran a concloure:  llavors que els rics es paguin la sanitat i que per a la resta sigui pública. S’equivoquen. Primer, por una qüestió d’equitat; i segon, perquè al senyoret li agrada evitar-se les llistes d’espera i tenir una habitació individual amb vistes a la mar, però si ha de triar entre això i no morir-se d’una malaltia greu, no ho dubtarà i anirà a la pública. En resum: tots podem veure’ns, abans o després, afectats per les retallades i la privatització de la sanitat pública. 

LMS. Penses que és conseqüència de que el model és massa assistencialista, que hi posa poc èmfasi en les mesures enfocades a la medicina preventiva?
AM. Ara ens queixem d’això, però mai hi ha hagut una veritable preocupació per fer educació sanitària, d’instaurar programes útils, mentre s’ha anat aprimant l’atenció primària enlloc d’enfortir-la, la prevenció gairebé no existeix excepte en determinats aspectes... Forma part de l’estratègia neoliberal. Sense programes d’educació en salut i prevenció fas a la població més depenent del sistema sanitari. Després, pots culpabilitzar-la i responsabilitzar-la. A més, amb un sistema preventivista la industria farmacèutica deixaria de guanyar molts diners. Hem convertit a la població en individus dependents per poder demanar-li que es coresponsabilitzin, sobre tot econòmicament, obviant completament els determinants socials i acusant-los d’abusar del sistema, de demandar als professionals de bones a primeres. Ens queixem del sistema. Doncs és el mateix sistema que ha provocat aquesta situació.

LMS. Comentaves que eventualment els rics també prefereixen la sanitat pública.  Aquest mes, el Parlament ha sol·licitat una investigació en profunditat de l’activitat de Barnaclínic, la part privada del Clínic. El desencadenant va ser una demanda de la patronal de centres sanitaris privats, acusant a Barnaclínic de competència deslleial.
AM. Sí, és paradoxal que qui hagi aixecat la llebre sigui la patronal. Sobre tot si tenim en compte que l’actual conseller de Sanitat, Boi Ruiz, va ser durant molts anys director i després president de la Unió Catalana d’Hospitals, principal lobby de la patronal privada. No és el primer cop que es posa a Barnaclínic en qüestió. L’informe de la sindicatura de comptes de 2012 revelà un deute importantíssim amb l’hospital, quan els defensors de Barnaclínic es justifiquen constantment dient que l’activitat privada no suposa un conflicte ètic encara que es porti a terme en les mateixes instal·lacions, amb els mateixos recursos i per part dels mateixos professionals, i que  a més ajuda a fer menys deficitària l’assistència pública, car els beneficis de Barnaclínic reverteixen en l’activitat pública de l’hospital. Tot i que l’actual director general, el Dr Josep Maria Piqué, ho ha repetit incessantment a diferents xerrades que ha donat per tranquil·litzar als treballadors, no ha exposat ni una sola dada convincent que expliqui, per exemple, els sous dels principals directius de Barnaclínic, o els seus vincles amb la Junta del Patronat de l’hospital. De qualsevol manera, la investigació a Barnaclínic i la seva aparició als mitjans ha suposat una forta sotragada a l’exemple paradigmàtic de privatització encoberta característica del model sanitari català. Mentrestant, s’ha tret a concurs la compra per part de capitals privats de vint centres d’atenció primària, aquest any s’ha operat més de 17.000 pacients procedents de la sanitat pública a centres d’IDCSalud, que el 2013 facturà 127 milions d’euros a la Generalitat, i podria continuar enumerant fins a la nàusea. CiU, amb l’ajut per omissió d’ERC, es troba en plena carrera per a  completar el seu model abans de les properes eleccions.

LMS. Podries resumir en què consisteix l’estratègia de CiU?
AM. És alhora molt senzill i molt complicat. Senzill, perquè en essència el què es pretén es treure’n profit econòmic de quelcom que és un dret universal i, per tant, gratuït, però també és complex perquè no és un fet que s’hagi iniciat recentment. No és que, de cop i volta, quatre il·luminats de dretes s’hagin despertat i, copejant-se el front, com si s’haguessin oblidat els donuts sobre la taula de marbre de les seves cases fabuloses, no: porten intentant-ho més de trenta anys, però fins ara la “correlació de debilitats” només els hi ha permès fer-ho de manera sibil·lina, dissimulada, encoberta sota acords recargolats i trucs de màgia legals. L’objectiu és doble: destruir allò públic, no per plaer sinó per interès, parasitar-ho, exprimir-ho, i convertir la salut en una mercaderia amb la què poder fer negoci. L’estratègia va per fases. La primera és destrossar lo públic, retallant, aprimant el pressupost amb les raons més inaudites, precaritzant el treball, robant la dignitat, enfonsant la qualitat. Després es ven a tots els fòrums i de totes les maneres possibles que lo privat és més eficient (i net, i educat, i fa millor olor, i hi ha més famosos). És una guerra de propaganda en la què l’enemic té el poder de treure’t els fons i fer-los servir en el seu propi benefici, mentre li trenca la moral al teu exèrcit.

LMS. Com? De quina manera es fica als nostres a la butxaca?
AM. Responsabilitzant o, més ben dit, acusant a les persones malaltes pel fet de estar-ho. Han de ser conscients (sic) dels seus propis processos de salut i malaltia i, per tant, entendre la necessitat d’estrènyer-se el cinturó per procurar mantenir la sostenibilitat del sistema. S’enganya al ciutadà fent-li creure que li atorga un paper rellevant de decisió i autonomia, quan en realitat se l’està convertint en una mercaderia amb la què fer negoci.  Aquesta maniobra es completarà amb l’aplicació del projecte Visc+, amb el què es vendran les dades clíniques dels pacients del Siscat a empreses asseguradores i farmacèutiques multinacionals, que, analitzant aquestes dades, posaran el preu que millor els sembli per les pòlisses i fàrmacs que ens col·locaran en la següent fase. <<No senyor, a vostè la pòlissa li surt el doble de cara>>, <<Per què?>>, <<Perquè va fumar fins fa 20 anys>>, <<Com ho sap, si no li he dit?>>, <<Ho posa aquí>>.

LMS. I com és possible, amb la que està caient, que la resposta popular sigui tan tímida?
AM. La debilitat de les lluites sanitàries és un reflex fidel del model sanitari català, molt disgregat i confús (titularitat pública de l’ICS amb sistemes mixtes, ens de col·laboració privada, privades amb ànim de lucre...). La constitució de la resposta davant d’aquesta situació no ha nascut d’una marea transversal. En els centres sanitaris, la implicació dels treballadors és molt desigual. Comparant-ho amb les lluites de Madrid, aquí fins ara (el 28 de febrer es va constituir la marea blanca en Catalunya, agrupant a totes les plataformes i col·lectius en lluita) s’ha donat un cresol fragmentat de lluites, en la que els ciutadans i professionals han coincidit poc. És veritat que a Madrid va ser tan brutalment sobtat, que la reacció generada fou més compacta i enèrgica…

LMS. Quina finalitat té en aquest context el pla de reordenació territorial i assistencial (RAT)?
AM. Amb l’excusa de repartir de manera equitativa la baixa/moderada complexitat i l’alta complexitat entre els centres de tercer nivell de Catalunya, el que s'ha fet ha estat desviar l’activitat més lucrativa (la de baixa complexitat) cap a l’àmbit privat (essencialment IDCSalud), i la d’alta complexitat, molt més cara, als grans centres públics. La pitjor part és que la justificació del pla, encabit al pla estratègic de sanitat de la Generalitat 2011-15, es basava en una evidència profundament contradictòria: al mateix informe figura que Catalunya estava excepcionalment ben situada al conjunt d’Europa en aspectes com el percentatge d’hospitalitzacions, l’ús de fàrmacs, el funcionament de l’atenció primària, i l’esperança de vida, que era la millor. Pocs anys més tard, aquesta ha caigut estrepitosament. S’ha fet tot el contrario del què era assenyat (enfortir la primària i l’educació sanitària, entre d’altres), i s’han aplicat mesures injustificables per enviar cada cop més pacients a la privada mentre es tanquen llits a la pública. Milers d’usuaris s’han quedat sense especialista, les llistes d’espera han augmentat enlloc de disminuir, i un llarg etcètera de catàstrofes i situacions demencials pròpies de un país de pandereta. L’objectiu final, como deia, és la reorganització de zona per agrupar àrees, què es gestionaran des d’una mateixa unitat, a fi de vendre-les o privatitzar-les.

LMS. Què hi ha darrera el copagament?

AM. Repagament.

LMS. Anem cap a un model com l’estatunidenc?
AM. No exactament. Sempre dic que és un error enorme posar aquest exemple com el nostre suposat futur.  Aquí és més pervers. És el negoci rodó pels què s’estan lucrant:: cobertura universal con fina amb finançament públic (és a dir: tothom és un client potencial, a  excepció d’alguns col·lectius, com els immigrants sense papers), però amb un percentatge cada cop més gran de serveis mercantilitzats Un exemple: un pacient consulta a urgències de l’Hospital Clínic per febre i té una pneumònia. És atès, i passades, posem, 14 hores, és derivat a l’Hospital Sagrat Cor d’IDCSalud, on passa 48 hores i és donat d’alta precoçment. El pacient, en arribar a casa, es complica perquè l’alta és prematura. Probablement consulti (o l’ambulància el porti per ordre d’”adalt”) al Clínic o, cas que arribi al Sagrat Cor, el derivaran al Clínic. A més, el preu que IDCSalud cobra cada dia a la Generalitat per tenir al pacient és gairebé un 50% més alta del què se li paga a un centre públic. És el negoci perfecte: monopoli amb col·laboració pública. Infal·lible.

LMS. Segons tu, quin paper hauria d’assumir l’estat en la gestió d’allò públic?
AM. Dos matisos: m’estimo més parlar de lo comú més que no pas que de lo públic. Això és el que es gestiona des de les administracions, mentre lo comú fa referència a aquells béns que són de totes i hauríem de poder gestionar entre tots amb participació i democràcia directa. En realitat, encara que digui això, no em considero una anarquista (de fet prefereixo no etiquetar-me; em sento més lliure així), però no sóc defensora del paper de l’estat en la gestió de los béns comuns. En la fase en la què ens trobem ara, on la prioritat és recuperar el què ens han tret, hem de retornar a l’esfera pública al menys lo comú i gestionar-ho amb transparència.

LMS. En el cas de que els béns comuns s’administressin a partir de la intervenció més activa de la ciutadania, no hauríem de ser tots molt més responsables? (Això serà el primer que t’objectarà qui es sostingui en el paradigma antropològic liberal).
AM. No crec que em trenqués el cap tractant de convèncer a algú que pensi així. Per no allargar-me més, diré que no és el mateix participar que administrar, així com tampoc és el mateix ser responsables que corresponsables.

LMS. Amb la Ley General de Sanidad de 1986, durant el primer govern socialista, existí una intenció real de crear una llei sanitària que perseguia una sanitat realment comú, pública i després no pogué ser? O creus que era una estratègia concebuda des d’un bon principi per a generar un sistema però mixte, i que després ha degenerat en quelcom cada cop més privat?
AM. Aquella llei va tenir vigència real 2 o 3 anys, després sorgiren informes Abril i altres molts “peròs” a la idea inicial… Va estar bé com a punt de partida, però no va anar més enllà. Crec que si es va intentar en algun moment, la insistència es va esfumar ràpid.

LMS. Quines són les vinculacions entre el poder polític i el poder econòmic en el procés de privatització de la sanitat?
AM. Esclarir aquest punt és l’objectiu principal de la meva tesi doctoral. L’exemple més clar són les portes giratòries, com la que hem comentat de l’anterior director general del Clínic. Us recomano el vídeo Qui mana a lasanitat de Catalunya de la PARS . A la sanitat catalana, per comptes de portes giratòries podríem parlar d’autopistes d’or. Abans d’abandonar els seus càrrecs polítics ja estan en consells d’administració de grans empreses de l’àmbit de la sanitat. És l’exemple de Josep Prat, Josep Maria Padrosa (l’anterior i l’actual directors del sistema català de salut, respectivament), Boi Ruiz i una llarga, llarguíssima llista.  A més, es veuen implicat grans financers como Isidre Fainé (“La Caixa”), bufets d’advocats, periodistes i  per suposat, la tercera pota del “xiringuito” de la sanitat privada: el poder mediàtica. Muntem el model i el difonem a través de los mitjans de masses. ASISA ho diu ben clar al seu eslògan: <<el nostre benefici és la teva salut>>.

LMS. Et sembla que la participació de grans empreses catalanes en aquest procés no ha estat criticada durament quan a sortit a la llum perquè han contribuït a generar la imatge ad hoc de la “nació catalana” que defensa Mas i que sembla anar-li prou bé a ERC?
AM. És un fenomen molt complex: generar una consciència nacional catalana, en la què han aconseguit inserir, amb l’aquiescència de l’esquerra, la mentalitat neoliberal en quasi tots els àmbits amb l’argument de que <<serà millor que estar al servei de Madrid encara que suposi tenir una sanitat privada>>, ha funcionat, però con amb les seves contradiccions. No obstant, sí crec que el sobiranisme serveix como cortina de fum a l’austericidi i mercantilització de la sociovergència i ERC. Las competències en sanitat es transferiren el 1981, i ara ens venen la moto de que la reducció de 1500 milions del pressupost en sanitat durant els seus quatre anys de govern és degut al suposat maltractament fiscal imposat pel govern central,  antiindependentista i antidemocràtics. No s’ho creuen ni ells mateixos, ni Rajoy, que s’ha ofert encantat a seguir-los la farsa.

LMS. Curiosament, el partit que més està fent perquè s’investigui el frau sanitari són les CUP.
AM. Totalment cert. En aquest aspecte no hi ha res que tirar-los-hi en cara. Em sento molt afí a la CUP pel que fa al seu programa social. Això no vol dir que no tingui la meva opinió sobre la seva concepció nacional i sobre a qui li segueixen el joc per tal de prioritzar-la constantment per davant de totes les altres coses. M’agradava el lema  “Independència per a canviar-ho tot”, però segueixo pensant que aixecar una frontera i dir que així es serà lliure és un oxímoron com una catedral. La base social i el discurs social que tenen ho subscric al 100%, però com ho pretenen portar a terme i amb qui s’alien crec que fa que el seu programa i el seu sentir d’esquerres. En certa mesura, sento que estan prioritzant la independència per davant de l’esquerra. Tanmateix, ERC és encara pitjor. Malgrat que ja sabíem que no eren d’esquerres d’avantmà. Les CUP, és cert, defenen molt a la classe treballadora, es posen del seu costat, però lamentablement considero que qui es posa a la butxaca a la classe treballadora era el PSC, abans, i ara Podemos o Podem. El cinturó roig no és de les CUP, por molt que s’hi escarrassin. Les CUP es nodreixen bàsicament dels fills díscols de la burgesia (em plouran les crítiques per dir això). Universitaris, bàsicament, a barris com Gràcia o Sants, mentre els currants, la classe obrera real, de l’hospital, Cornellà, Nou Barris, etc, és la dels Podem i els Guanyem, en general (bé, això pels què tenen una certa consciència de classe, perquè també n’hi ha molts que es desentenen o directament voten a la dreta). No ha existit independentisme popular com a fenomen de masses;  no hi ha hagut obrers independentistes mai! El noi del sucre no era independentista, ni la CNT, ni el PSUC de la guerra civil, ni el POUM. Els segadors, malgrat la insistència tenaç, no és un himne independentista, és un clamor popular – catalanista, sí- contra el sistema feudal. Els independentistes eren los burgesos de Cambó.

LMS. El 15M ha permès legitimar-se a l’esquerra vestint-se de desig ciutadà (ens referim a Podemos, evidentment)?
AM. Per mi el 15M va ser un despertar col·lectiu, desorganitzat i preciós, que ha permès trencar amb determinats anatemes. Jo no sóc massa fan de Podemos, però entenc l’abandonament del discurs dreta-esquerra pel del 99% vs. 1%. S’ha de canviar el discurs de tant en tant. El 15M va posar-hi les bases a aquest canvi. No és el mateix el que propugna Podemos, per molt que s’esforcin en erigir-se en cristal·lització de la indignació en les places, perquè allà cridàvem <<no ens representen>> i ara ens representen vuit-cents. Potser, més que no pas recollir l’esperit del 15M, ho han electoralizat. Me’n recordo d’una senyora, al començament del 15M, que va dir <<vosaltres sou els polítics del futur>>, pensava que no s’havia què se’n deia, però tenia molta raó… lamentablement.

LMS. Potser la clau és que per cada <<no ens representen>> ho havia un significat diferent. Per uns era un fàstic de la classe política, per altres repulsa pels partits contemporanis...i Podemos ha aconseguit fer-li la volta a aquest discurs i tornar-ho exclusivament contra el bipartidisme i no tant contra el sistema de representació. Què en dius?
AM. Aquest és un altre dels riscos que li veig als nous partits, als que no m’agrada haver d’anomenar partits: que, de fet, a vegades sembla que s’han conformat amb rentar-li la cara o presentar-se com la puresa davant la corrupció del sistema bipartidista, que ningú pot negar. Em fa por que es produeixi la segona transició espanyola i tornem a un sistema de representació partidista en el què donem un xec en blanc cada quatre anys i no hi hagi canvi de consciència envers la participació i en l’exercici d’un veritable sistema democràtic.

LMS. Últimament s’ha parlat molt de “hipòtesis del Comunisme Ninja™” a Podemos, és a dir, que són gent d’esquerra radical que s’han adonat que s’han de fer servir les eines actuals, encara que no ens agradin, per arribar al poder i des d’allà defendre una sèrie de coses perquè no se podrà superar el marc neoliberal amb l’actual correlació de forces. Et sembla foragitat? Cert? És viable? Es pot fer pedagogia des de dalt per canviar les coses?
AM. Això de la pedagogia des de dalt fa mal a les oïdes. La pedagogia es fa des de baix. No tinc una opinió clara sobre això, perquè rebo missatges divergents per part de gent molt diversa a la què respecto molt. No tinc  gens clar que s’hagi d’arribar a les institucions per dinamitar el poder, però tampoc que es pugui fer exclusivament des de fora. Crec que Podemos és, en el moment d’emergència actual,  “el mal menor”.

LMS. Però tu li recomanaries a un ciutadà comú que es veu afectat per les retallades…
AM. ...que voti a Podemos? Sí, ¡és clar! ¡Voteu-los! ¡tots! Els mals menors a nivell estatal són Podemos o fins i tot IU. O els Guanyem municipals. No és que em convencin completament. El que jo voldria no és un sistema de representació política, però ara per ara no podem demanar la lluna. Els “altres” ens estan matant, literalment. 

LMS. Però Podemos s’ha constituït com una agrupació de gent que s’ha movilizat i activat, no? O això és amb el què basen la seva auto-justificació.

AM. Jo li veig, per suposat, les potencialitats. Però és necessària lluita popular i mobilització social més enllà que es voti a Podemos i, de moment, el que sé és que la mobilització social ha caigut en picat des de que suposadament hem “assaltat les institucions”. Existeixen iniciatives més radicals, fins i tot a nivell de representativitat, en les institucions burgeses, com ho va ser la Demo 4.0, que reclama la quota de representació per cada una de nosaltres. D’aquesta iniciativa em vaig enamorar. Hauran de passar anys perquè puguem veure quelcom semblant, potser.

LMS.  Penses que no hi ha d’haver cap representació a cap nivell?

AM. No, no ho crec exactament així. Per això mateix dic que visc en una contradicció constant. Et torno a posar l’exemple dels béns comuns. Els assumptes que ens afecten a totes els haurien de poder decidir entre tots. Jo no puc delegar les meves opinions sense condicions per sempre en una altra persona. Hi ha coses que són massa importants; haurien de ser consultades sempre, sense excepció. No conec a fons el programa de Podemos, però no sé si a nivell de qualitat democràtica i de participació – no només de cara a la galeria- té una bona disposició respecte a aquests temes. Potser siguin les presses, o les potencials “responsabilitats de govern”. Torno a dir que ara estem en una situació molt crítica, i la prioritat és que deixin de matar-nos. Així doncs, mama, àvia: voteu el Pablo Iglesias. O l’Ada Colau a Barcelona.

LMS. Quina perspectiva hi veus pels proper cinc o deu anys? Posa un vector sobre la taula.  
AM. Tinc por de que si hi ha un canvi de govern la gent es mourà menys. Pot haver-hi canvis en general si es completa la repetidament anunciada fi del bipartidisme; bàsicament posant-hi punt i final a les mesures d’austeritat, que és lo més urgent.  DE tota manera, el propi capitalisme acabarà amb l’austeritat perquè, després de tants anys d’acumulació sense resistències reals, es pot permetre afluixar una mica la corda per mantenir la seva “pau social. Desconec a quina situació portarà això a Europa, però el canvi més profund, el que es necessita, no es produirà en deu anys. Em preocupa que d’aquí a trenta anys ens adonem que tornem a estar al principi, o al final, segons com es miri, d’una nova transició democràtica que en el fons encobrirà un nou cicle del capital. Haurem perdut el temps i s’haurà de fer el camí un cop més. I la incertesa tornarà a aparèixer: avui que es pot, n’agafem una mica o ens preparem per poder agafar-ho tot més endavant?

LMS. Què fem, llavors?
AM. No tinc receptes. D’aquí poc, si seguim així, ningú les tindrà...

LMS. A qui ens recomanes que entrevistem per esbrinar més coses sobre el procés de privatització de la sanitat?
AM. Us podria recomanar a molta gent, però aquí teniu els noms de dues de les meves Mestres, amb molt carinyo: Clara Valverde i Jesús Blanco.

LMS. Quins són els teus mars del sud i quina música o literatura te’n hi portaries?
AM. La meva nova llar a la muntanya, a gairebé una hora de la gresca de Barcelona. Allà us posaria “Llegan voces”, cantada per Carmen Martín, i us donaria per llegir “Por qué la austeridad mata” de David Stuckler i Sanjay Basu.

LMS. Moltes gràcies, Ana.
AM. A vosaltres!